Rutina

El pitjor de la vida és la rutina. Hi ha gent que està satisfeta fent sempre el mateix: anar cada any al mateix lloc de vacances, anar al mateix restaurant, veure sempre a la mateixa gent,... I així és feliç.
Però en el meu cas, la rutina és com una mena de gàbia tancada a pany i forrellat de la qual no et pots escapar.
Suposo que la societat en què vivim ens porta a aquesta rutina. Però cal escapar d'ella. Viure de forma programada, sense que hi hagi un racó per a la improvisació és per a mi repulsiu. I no és cap excusa l'edat. Allibereu-vos de la rutina!

Johnny Cash

Estic escoltant un programa a la ràdio dedicat a Johnny Cash. No sóc un fanàtic del country però Johnny Cash és un dels grans de la música. Em va agradar la peli que van fer fa uns anys amb en Joaquin Phoenix fent de Cash i vaig conèixer una mica més la seva vida. Encara recordo que apareixia en un western als anys 70, el gran duelo, que crec que sortia en Kirk Douglas.
Still someone, Walk the line i Folsom Prison Blues, les millors. A més està bé un disc que reinterpretava cançons com Hurt de NIN, One d'U2,...Gran Johnny Cash.

Vampire Weekend

L'havia escoltat crec que al 2046 però no sabia de qui era. Creia que era d'un grup antic i no. És dels Vampire Weekend, un grup de Nova York fundat el 2006 i la cançó en qüestió es diu A-Punk (2008). Ara m'entero que està al Guitar Hero 5. Una cançó moguda i que és una barreja d'ska i punk. Intentaré conèixer més temes d'aquest grup. Aquí la cançó!!!

http://www.youtube.com/watch?v=KmKnDFEjIgY

Sant Martí de Centelles

Dia calorós! Les circumstàncies personals d'aquest estiu no em permeten fer cap viatge llarg. Però un no s'avorreix a les vacances... Com poden avorrir unes vacances? Tinc pensat de fer una excursioneta a Sant Martí de Centelles. Direu que hi ha allà? Sembla ser una zona amb unes vistes molt maques ja que per allà es pot anar a Sant Miquel del Fai i tota aquella cinglera.
Però jo sóc un apassionat de la història i de la història més recent. A Sant Martí de Centelles hi ha un mas que té una història esgarrifosa, tal com m'han explicat. Era una família terratinent propietària de terrenys a Aiguafreda, L’Abella, Sant Martí de Centelles,... Eren molt rics, disposaven de boscos i terrenys en aquella zona. Vivien en un mas fortificat de l’època medieval.
L’avi d’aquesta família era tractant de cavalls. Aquest, en el seu moment, agafà a un dels seus fills, que tenia tan sols dotze anys, i li va donar un grapat de diners i el va enviar a Argentina a comprar cavalls. Quan dic això, que era cap al darrer terç del segle XIX, encara s'hi anava amb vaixells de vela. Avui en dia ningú s’ho plantejaria d’enviar el seu fill de 12 anys a donar-li un feix de diners perquè fes una compra, encara que segurament hi va anar acompanyat ja que sinó no m'ho crec.
Aquest mateix xicot es va casar amb la filla d’un tractant de cavalls d’Andalusia, que era on hi havia els millors cavalls de raça a Espanya. En el context de l’època fou segurament un matrimoni de conveniència. Aquesta jove andalusa es va portar una dama de companyia, que era una nena, i que va ser la minyona de la casa de tota la vida. Va morir quasi centenària. Aquesta parella va tenir diversos fills.
Arribem al 1936. En aquell poble hi havia una colònia de treballadors ja que existia una fàbrica de calç del mateix propietari comentat. També fundaren les primeres piscines públiques de Sant Martí de Centelles i de la rodalia, avui abandonades.
Hi havia la fama popular que el pare, considerat un cacic, s’aprofitava de les dones que podia de les famílies treballadores. Aquests rumors corrien molt en aquella època en moltes altres poblacions i provocaren reaccions imprevistes. Era també el que tenia l’aigua del poble i per tant tenia el poder de donar o no aigua a la resta de pagesos del municipi per regar els camps. Hi havia rumors que aquest senyor havia fet coses molt mal fetes i tenia molt enfadada a una part de la població de la Colònia.
Quan va esclatar la guerra, els revolucionaris van arribar al mas per detenir-lo. La família es va fortificar dins la casa, aprofitant la seva estructura defensiva. Ells deurien tenir algunes escopetes i es van defensar durant hores. Al final van acabar amb les municions però es van quedar a dins. Els milicians van començar a destrossar les parets fins que van entrar dins. Es van emportar el pare i dos fills, un de 18 i l’altre de 16. Altres diuen que també es van cometre actes violents contra les dones de la casa. Van arribar a una esplanada i li van dir que ara havia de contemplar com assassinaven els seus dos fills per pagar tot el mal havia produït a gent de les rodalies. Després li van disparar a les seves parts i el van rematar.
Prop del mas hi ha unes restes funeràries en record d'aquesta família i m'agradaria estar-hi i veure on van succeir tots aquests terribles fets que van passar en un moment concret de la història del nostre país. Segur que hi ha altres visions d'aquesta història que va succeir en aquest petit poble d'Osona.

Holocausto Zombi

Ahir al matí vaig donar una volta per la llibreria La Gralla. Em vaig estar mirant com sempre els llibres d'història per si hi havia alguna novetat interessant. Després de veure algun de la Segona Guerra Mundial i de la història del Raval de Barcelona, vaig fr una ullada als de cinema i vaig veure aquest 'Holocausto Zombie'. És de David Flint i fa un repàs de totes les pel·lícules de zombies, música vinculada amb els morts vivents, còmics, jocs d'ordinador... Em vaig decidir per aquest perquè com sabeu sóc un fan de les pelis de zombies...
M'ha cridat l'atenció una d'en Romero que es diu The Crazies... Però hi ha autèntics deliris de pel·lícules sobre zombies, segurament d'una qualitat ínfima. Però és de lectura entretinguda.

Com era Granollers a principis de segle?

Fa uns dies vaig entrevistar la Margarita Pey, una senyora nascuda el 1917 i que donava la seva visió de Granollers quan va arribar a mitjans dels anys 20.
“La meva família procedeix de Sant Feliu de Guíxols. Allà els negocis es basaven en la pesca, el suro,... Després de la 1ª Guerra Mundial i quan es va acabar el negoci del suro, molts van haver de marxar d’aquell poble de la Costa Brava. Tenia una germana casada a Granollers feia poc amb un de Can Garrell. Granollers era llavors un municipi petit però s’instal·laven cada vegada més fàbriques, sobretot tèxtils, però també d’altres sectors. La meva germana ens va recomanar venir perquè a més hi havia cases velles per llogar i de feina no ens en faltaria.
Deuria ser cap al 1922 que vam arribar a Granollers i tota la família vam dir només veure’l: quin poble més lleig! Sant Feliu de Guíxols no és que fos especialment maco però el mar fa molt. I els que estem al costat del mar sempre el trobem a faltar quan anem a l’interior. De fet, tot i que han passat molts anys, encara el trobo a faltar.
El meu pare es deia Enric Pey i era músic. La meva mare es deia Engràcia Castelló. El pare tenia un nom dins la música a la província de Girona. El meu germà Lluís també en va ser de músic i el petit també. El gran, en Joan, li agradava més el futbol i va jugar a l’Esport Club Granollers als anys vint.
Al cap de quinze dies ja disposàvem de casa. El meu germà Joan i el meu pare van anar a treballar a can Botey. Llavors estava al costat de la farmàcia Marimon, a la carretera. A la part de darrera van posar al taller de metalúrgia. En Lluís, l’altre germà, ja era un bon impressor i va anar a Can Garrell. Quan en Víctor es va anar fent gran va entrar amb el seu germà com a aprenent també a can Garrell.
Els Pey sempre han estat més progressistes i d’esquerres. Vam arribar a Granollers i ens vam trobar amb un poble on hi havia ‘els senyors’ i la resta. Es notava una diferència social molt important. Tot i això al meu pare mai es va ficar en política ni es va voler afiliar mai a pesar de tenir un pensament d’esquerres. Tampoc volia que els fills ens hi fiquéssim. Tots estudiàvem. El meu pare es va cuidar molt que fóssim educats, que deixéssim seure a una persona gran que no tenia lloc, a saludar a tothom... A tractar de senyor o senyora a tothom, no tan sols al metge o a l’alcalde...
Anàvem molt a La Unió Liberal. Vaig agafar una pataleta molt important quan els franquistes ens van prendre la Unió. Vaig tenir un gran disgust. Havíem anat a ballar, a veure teatre, sarsuela, al cafè,... Hi havia molt bon ambient. Cada diumenge es feien sarsueles i el meu cunyat, en Ramon Garrell comprava una entrada per la seva dona i per a mi”.

Sandro Rossell

Com era de preveure, Sandro Rossell serà el nou president del FC Barcelona. No hi va haver color entre d'altres coses perquè no tenia rival. Els altres tres que es presentaven eren molt fluixos i el soci culè ha optat pel més conegut i el que més havia treballat per ser president.
El que no entenc és perquè Laporta, segurament el millor president del Barça pel que fa als resultats, té tan poca estima entre els socis... Dubto molt que en Sandro Rossell aconsegueixi tants triomfs que en Laporta en aquests propers set anys. Tant de bo però ho dubto!