Com era Granollers a principis de segle?

Fa uns dies vaig entrevistar la Margarita Pey, una senyora nascuda el 1917 i que donava la seva visió de Granollers quan va arribar a mitjans dels anys 20.
“La meva família procedeix de Sant Feliu de Guíxols. Allà els negocis es basaven en la pesca, el suro,... Després de la 1ª Guerra Mundial i quan es va acabar el negoci del suro, molts van haver de marxar d’aquell poble de la Costa Brava. Tenia una germana casada a Granollers feia poc amb un de Can Garrell. Granollers era llavors un municipi petit però s’instal·laven cada vegada més fàbriques, sobretot tèxtils, però també d’altres sectors. La meva germana ens va recomanar venir perquè a més hi havia cases velles per llogar i de feina no ens en faltaria.
Deuria ser cap al 1922 que vam arribar a Granollers i tota la família vam dir només veure’l: quin poble més lleig! Sant Feliu de Guíxols no és que fos especialment maco però el mar fa molt. I els que estem al costat del mar sempre el trobem a faltar quan anem a l’interior. De fet, tot i que han passat molts anys, encara el trobo a faltar.
El meu pare es deia Enric Pey i era músic. La meva mare es deia Engràcia Castelló. El pare tenia un nom dins la música a la província de Girona. El meu germà Lluís també en va ser de músic i el petit també. El gran, en Joan, li agradava més el futbol i va jugar a l’Esport Club Granollers als anys vint.
Al cap de quinze dies ja disposàvem de casa. El meu germà Joan i el meu pare van anar a treballar a can Botey. Llavors estava al costat de la farmàcia Marimon, a la carretera. A la part de darrera van posar al taller de metalúrgia. En Lluís, l’altre germà, ja era un bon impressor i va anar a Can Garrell. Quan en Víctor es va anar fent gran va entrar amb el seu germà com a aprenent també a can Garrell.
Els Pey sempre han estat més progressistes i d’esquerres. Vam arribar a Granollers i ens vam trobar amb un poble on hi havia ‘els senyors’ i la resta. Es notava una diferència social molt important. Tot i això al meu pare mai es va ficar en política ni es va voler afiliar mai a pesar de tenir un pensament d’esquerres. Tampoc volia que els fills ens hi fiquéssim. Tots estudiàvem. El meu pare es va cuidar molt que fóssim educats, que deixéssim seure a una persona gran que no tenia lloc, a saludar a tothom... A tractar de senyor o senyora a tothom, no tan sols al metge o a l’alcalde...
Anàvem molt a La Unió Liberal. Vaig agafar una pataleta molt important quan els franquistes ens van prendre la Unió. Vaig tenir un gran disgust. Havíem anat a ballar, a veure teatre, sarsuela, al cafè,... Hi havia molt bon ambient. Cada diumenge es feien sarsueles i el meu cunyat, en Ramon Garrell comprava una entrada per la seva dona i per a mi”.